Majúscula història minúscula

augustjohnwilliamsAugust és una falsa novel·la històrica. A través d’una biografia lliure, bastida sobre un intercanvi epistolar servit amb una freda exquisidesa, John Williams s’aproxima al poder a través d’un dels seus referents més indiscutibles, el d’August, el creador de la Roma imperial. En realitat, el rigor i coneixement amb el qual l’escriptor detalla el pas de la República a l’imperi a través de diferents històries personals al voltant de l’emperador són secundaris. El cor de la novel·la són els múltiples miralls amb els quals l’escriptor assaja una reflexió molt humana sobre la política… al marge de la política. Així doncs, allò que ens acaba interessant d’August no són tant les lleis promulgades o de les conquestes Continue reading →

Als nostres veïns

Foto: Katharine Jaruzelski“Als nostres veïns: quina tardor tan bonica! Tot brilla i l’or es disposa damunt una llum suau. L’aigua ens envolta, aquí on en Lou i jo ens hem establert aquests darrers anys. Som gent de ciutat, però aquesta ha estat la nostra llar espiritual. La setmana passada vaig prometre al Lou de treure’l de l’hospital i portar-lo a casa, a Springs. I així ho vam fer. En Lou era un mestre del Tai Txi i va passar els seus darrers dies en aquest paisatge feliç, meravellat per la bellesa i el poder de la natura, també per la seva suavitat. Va morir un diumenge al matí, mentre mirava els arbres i amb les mans dibuixava figures en l’aire, era la famosa posició 21 del TaiTxi. En Lou era un príncep i un lluitador i sé que les seves cançons sobre el dolor i la bellesa al món ompliran encara a molta gent, amb la increïble joia amb la que estava compromés amb la vida. Llarga vida a la bellesa que ens toca, atravessa… i es manté en tots nosaltres.”

Aquesta tardor moria Lou Reed (1942-2013). Laurie Anderson, la seva dona, deixava passar uns dies i es ‘limitava’ a fer aquest obituari en forma d’agraïment als seus nous/vells veïns. Un text breu, ple d’amor i saviesa. Il·lustro aquest breu apunt amb una traducció lliure de l’article publicat a l’East Hampton, amb una fotografia del terra de l’estudi de Jason Pollock, un altre autor lliure, que també va establir-se a la zona.

Foto: Katharine Jaruzelski.

Catalan Voices: múltiples veus per explicar Catalunya

@catalanvoices

La setmana passada vaig ser el ‘curador’ de Twitter a Catalan Voices. Durant set dies vaig piular des de @catalanvoices, sense deixar del tot el meu perfil personal (a on vaig derivar els temes més locals o especialitzats); en tot cas, una experiència estranya a estones, però sempre estimulant i espero que útil, finalment. L’experiència de Catalan Voices amb el Twitter és certament interessant. Cada setmana una persona Continue reading →

Un nen veu un tigre…

imatge_778“A l’ombra d’una branca, sota la lluna, un nen veu un tigre i els grans diuen: no hi ha cap tigre! Vés a dormir! I el seu son és un somni de tigres i una nit de tigres i sent l’alè d’un tigre al vidre de la finestra de la mitja nit. Déu les empari, les criatures! Perquè totes tenen un Predicador que les persegueix pel riu fosc de la por i la incapacitat d’expressar-se i les portes tancades.”

El Cercle de Viena reivindica amb la Nit del Caçador, de Davis Grubb, el llibre (inèdit fins ara, en català) que va donar lloc a la famosa pel·lícula dirigida per Charles Laughton amb Robert Mitchum com al malvat predicador (inoblidable aquest fotograma per els que encara no s’acaben de situar).

En les pàgines del llibre trobem l’atmòsfera d’ombres allargades i inquietants del film, però en el paper es projecten de forma diferent. La pel·lícula centra el focus en el predicador, que roba totes les escenes amb el verí del seu carisma. Al llibre, el predicador no ho té tan fàcil.

La Nit del Caçador, el llibre, és una faula sobre la infància i els seus silencis terribles, les pors que no es poden expressar amb paraules, el terror que esquerda la llar per sempre. El llibre tracta sobre la ‘presa’ (el nen, la innocència) i la manera com d’ell s’esqueixa l’adult confrontant-se al dubte, a l’ombra i a l’imprevist.

Tots hem vist l’ombra del Predicador quan érem petits.

Llibres que em cauen a prop (#santjordi 2013)

foto

Vet aquí una selecció eclèctica i tardana, però que potser farà servei als que deixen la compra del llibre per a l’últim moment… Hi he recollit els llibres publicats aquest any per un bon grapat d’amics…

Començarem amb “Carretera Secundària”, de Joan Carreras, però només en direm això: “El millor llibre de l’any escrit en català”, tal i com escrivia Josep Lambies a Time Out fa uns pocs mesos.

Tres dones de Badalona col·locaran, amb tota seguretat, el seu nou llibre entre els més venuts: la Sílvia Soler amb l’“Estiu que comença”, la Continue reading →

Una llibreria és una república

8562767014_f477029712_z

M’agraden les llibreries que són com a aparadors. M’agrada mirar a dins, des del carrer estant, enmig del trànsit de cada dia, i comprovar com el soroll del meu voltant es va esmortint a partir del moment que els meus ulls comencen a seguir el quefer dels compradors de l’interior, mentre van tastant amb la mirada i amb la punta dels dits novetats i reedicions. La Central se m’ofereix així sovint; com un oasi, a la plaça Vicenç Martorell, a Barcelona. També la llibreria el Saltamartí, a Badalona.

La llibreria és una de les moltes repúbliques que conformen una ciutat on val la pena viure.

El patriota accidental

Victus - Albert Sanchez Piñol“-¿La oyes? Mi padre inventó esta caja, él puso música dentro de una caja y escogió esta canción. ¿A que es bonita?
Nunca me ha gustado mentir a los enfermos, de modo que dije:
-La arreglaremos, ya verás.
-¡Martí! -se exaltó en su fiebre-. ¡Dime que la oyes!
No, no la oía. Solo era una caja escacharrada, un minúsculo resto entre millones de objetos más damnificados per el bombardeo enemigo. En vez de contestar, suspiré. Ella se dio cuenta, la fiebre alta puede hacernos muy lúcidos. Me miró con aquellos ojos abismales y dijo:
-¿Quieres saber algo, Martí? Tú eres tú porque no oyes esa música. Esa es tu virtud y al mismo tiempo tu limitación. Si quisieras oír nuestra música, la oirías. Pero no puedes, no crees en ella. Ni siquiera lo intentas. -Y siguió-: Has oído mil veces esa música. ¿Por qué no ahora? La caja solo es una caja, algún día tenía que romperse.”

Victus, el fabulós llibre d’Albert Sánchez Piñol, és la història d’un patriota a la cerca de país, esquiu reflex que el nostre protagonista buscarà en una paraula misteriosa (‘la palabra’ que el persegueix des de les primeres pàgines del volum) o que escoltarà sense ‘sentir’ en la caixa de música que serva com un tresor la seva estimada Amelis.

Martí Zubíria, el nostre patriota accidental, entén finalment, i de quina manera, amb sang i foc, que la pàtria és sacrifici, pertinença, llaç i futur. Que la pàtria són coses petites i potser incomprensibles -“has oído mil veces esa música”-, però que en ocasions, el capritx de la història conjura en alguna cosa que ens supera. La pàtria no són les banderes dels que manen, sinó “les espigues que cauen sense queixar-se”, grandesa dels dèbils i vulnerables. Sacrifici, pertinença, llaç i futur.

El llibre és una novel·la majúscula, amb ecos del millor Dumas i també un mirall deformat però revelador del nostre present. I una història d’amor. És també un prec, i potser també un sermó a la muntanya. Una invitació a la lluita que s’apropa, com si l’escriptor volgués cridar a files.

La creació constant

aravadebo1“Us n’adonareu de seguida: el disc és molt senzill. Un parell d’assaigs i a gravar s’ha dit. No hem pretès de fer filigranes, no volem que només se’ns escolti, volem que se’ns canti. El nostre intent és que les cançons siguin de participació. En algunes observareu que els infants o desafinen o fugen una mica de to. No podem dir que tant se val, però crec que el pitjor és que els infants no cantin”. (…) Tingueu presents aquestes coses: no us lligueu massa a les orientacions que us donem; sigueu creadors, inventeu nous jocs, nous mims, noves danses. No sigueu massa exigents a conservar intactes totes les lletres; el cant popular ens brinda l’oportunitat d’una creació constant; no en feu una simple còpia.”

Buscava uns versos per a la meva contribució al Dia de la poesia catalana a internet que es celebra avui i m’he topat amb Uni dori, un vell disc dels Ara va de bo. M’ha agradat llegir en Xesco Boix i les seves indicacions per als pares i mares que fa 40 anys es deien Jaume i Mercè; Dimes i Maria Carme i que avui es diuen Natalia i Oriol i Maria i Pere. Parla de cançons infantils. Però podria parlar de poesia. La “creació constant” es dóna en una cançó popular i en uns versos estimats, és la llarga cadena que d’aquí a uns anys, segur, seguríssim, continuaran en Miquel, en Dídac i en Martí… ;-)

20 discos del 2012

1. One day I’m going to soar de Dexys
2. Pour une âme souveraine de Meshell Ndegeocello
3. Maraqopa de Damien Jurado
4. Tempest de Bob Dylan
5. Si alguna vez de Cristina Lliso
6. The bravest man in the universe de Bobby Womack
7. Chanel Orange de Frank Ocean
8. Be Good de Gregory Porter
9. The Carpenter d’Avett Brothers
10. Swing Lo Magellan de Dirty Projectors
11. Standing at the sky’s edge de Richard Hawley
12. El Camino de The Black Keys
13. Roger Mas i la Cobla Sant Jordi de Roger Mas i la Cobla Sant Jordi
14. An awesome wave d’alt-J
15. Murtra d’Isaac Ulam
16. There’s no leaving now de The Tallest Man on Earth
17. I like to keep myself in pain de Kelly Hogan
18. The sparrow de Lawrence Arabia
19. Home again de Michael Kiwanuka
20. Nomad Series -special edition de Cowboy Junkies

+ Els vint discos a Spotify.
+ Selecció més àmplia (en construcció) de novetats 2012.

La cal·ligrafia de la llum

“La cal·ligrafia ferma de Pellejero i la màgia de la llum dels seus pinzells convida a entrar en atmosferes, sentir temperatures, viure les estacions de l’any i les hores del dia i de la nit”. Ho explica bé en Toni Benages, el comisari de l’exposició que l’Espai Betúlia de Badalona dedica a un dels nostres dibuixants de còmic més internacionals, el badaloní Rubén Pellejero. L’exposició, amb el nom de La cal·ligrafia de la llum, es pot veure fins a finals de juliol i val molt la pena. No és només la qualitat incontestable de l’autor, o l’elegància i efectivitat del muntatge… és que és tot un privilegi poder veure d’a prop el procés creatiu d’un artista, amb el rigor i la passió que traspua una exposició, l’interés de la qual va molt més enllà de la ciutat de Badalona. .