Veure pel·lícules més d’una vegada té aquestes coses. Per una banda, atempera la cinefília més nostàlgica, la que, per exemple, aleteja inquieta un diumenge a la tarda de vent i fred; de l’altra, serveix per descobrir coses noves entre els fotogrames. Pensava això l’altre dia després de tornar a veure Notorious (Encadenados), l’obra que Alfred Hitchcock va estrenar l’any 1946 amb Cary Grant i Ingrid Bergman. L’acció transcorre entre Miami i Brasil, dos territoris difusos en aqueslls primers anys de guerra freda, en els quals els agents nordamericans busquen les pistes de l’exili nazi a Sudamèrica. La trama és interessant i manté el suspens amb escenes formidables: la de la clau de la bodega és quasi mítica. Aquesta vegada, però, no em vaig fixar tant en l’inquietant guió com en Brasil que surt a la pel·lícula. És un Brasil amb places públiques, animades i tranquil·les, on Cary Grant espera ben confiat diverses hores assegut en un banc l’arribada de la seva ‘espia’ estimada. Hi ha edificis bonics, cafès senyorials i unes escenes de Rio de Janeiro que, malgrat el blanc i negre obligat, et deixen amb la boca oberta. Brasil, just acabada la Segona Guerra Mundial, vivia un moment dolç amb la cínica ambigüetat de la dictadura de l’estado novo. En la pel·lícula es mostra com una potència dinàmica i moderna, una mena de paradís a ritme de bossanova. És un miratge, és clar. A Brasil ja hi havia els ingredients de la desfeta, malgrat Europa i els EUA encara podien jugar a creure que era una potència ‘germana’.

En Kar Wai Wong sempre fa pel·lícules damunt de l’esquema de ‘boy-meets-girl’, tot i que ho dissimula prou bé rera un allau d’imatges torbadores i estèticament impecables. Per no parlar del seu estil narratiu, que és abstracte i estrany, i provocadorament críptic, com a 2046, el seu anterior film. És estrany el que em passa amb el director de Hong Kong. Les seves pel·lícules mai m’agraden del tot, tot i que les imatges que contenen es resisteixen a esborrar-se de la meva memòria cinèfila. Potser és que m’agraden més del que em penso, no? La seva primera pel·lícula als EUA és també la seva primera pel·lícula amb anglès. Es diu My Blueberry Nights i arriba amb l’acompanyament d’una bona colla d’stars made in LA. És, tanmateix, una cosa a banda. Hi ha el ‘boy-meets-girl’ de nou, i hi ha també un tractament visual exquisit -com sempre!-, però s’ha sacrificat la valentia formal d’altres produccions seves. Finalment, en queda un film agradable, amb algun flash de genialitat, puntuat per una banda sonora excel·lent, a càrrec del gran Ry Cooder (hi ha també incursions de Cat Power i Norah Jones, que també hi actuen)… Dic tot això, però haig de confessar que aquest matí he omplert un pot de vidre amb les claus ‘perdudes’ que tenia per casa, com una mena d’homenatge a la pel·lícula. Pel que veig Kar Wai Wong allarga una ombra que va més enllà de la crítica cinematogràfica a l’ús.

El film Buscando un beso a
medianoche (In search of a midnight kiss), d’Alex Holdridge,
comença volent dir moltes coses i un pensa, als primers minuts de
metratge, mira, ja hi som, una altra pel·lícula d’un director novell
que vol trobar la clau de volta de la felicitat en 90 minuts. Però per
sort, aquesta petita obra acaba simplificant les ambicions i a l’hora i
mitja sap triar, encertadament, quina és la idea clau que volia
transmetre: l’amor com a cerca. És molt bonic, el final, amb aquests
tres amics que irrompen amb una versió sorprenent i desafinada del Wind
of change dels Scorpions (¿?): canten desesperats i eufòrics a la
vegada, amb por i alegria dient al vent del canvi… que no saben res.
Res. És, aquesta, una pel·lícula d’amor singular, que té coses (s’ha
dit repetidament) de Strangers than Paradise (de Jim Jarmusch) o de
Before sunset (de Richard Linklater). I està bé, perquè són dos
referents de pes, però que el director sap digerir bé. Los Angeles es
mostra com un decorat molt suggerent, –aquesta és una altra de les
troballes del film–, amb una abandonada quotidianitat que costa de
trobar en el cinema fet sobre la ciutat. El passeig per Broadway, al
downtown d’LA, amb les botigues de mexicans i els teatres abandonats,
és un dels meus particulars highlights. Ho va ser quan vaig visitar la
gran metropoli (aquí veureu algunes fotos), ho és també en la pel·lícula.

“Madagascar 2”, d’Eric Darnell i Tom McGrath, és una pel·lícula ràpida, eficaç, intel·ligent: comença amb un pròleg tramposament calmat, perquè en menys de tres minuts el film ja agafa una velocitat endimoniada, que no deixarà fins als títols de crèdit. És una bogeria, però una bogeria molt cerebral, perquè una pel·lícula tan accelerada pot estrellar-se a la primera corba, sense una direcció ben temperada. L’aventura d’uns mimats animals de zoo perduts a l’Àfrica continua reflectint amb humor el xoc entre els mons rurals i urbà; més que no pas entre el primer i el tercer món. Entre balls, persecucions, caigudes i plantofades, els guionistes suggereixen també una diagnosi atropellada, bé que interessant, d’alguns grans temes d’avui: la crisi d’identitat en un món amb relacions laborals en transformació; el lideratge enmig de la crisi de recursos naturals; l’obsessió per la parella perfecta; i fins i tot l’establiment de famílies -diguem-ne- no tradicionals. Es manté la moralina de la primera part: la diferència suma. Madagascar desafia Darwin, en reivindicar Locke i un excèntric nou contracte social. No fa tant de riure com la primera (crec que es continuen aprofitant ben poc els pingüins!, digui el que digui la publicitat) però el guió és més ambiciós i, finalment, també més interessant.

Red de mentiras (Body of lies) és la nova pel·lícula de Ridley Scott i és alguna cosa a mig camí del thriller bèl·lic i l’assaig de política internacional. Jo li he vist moltes relacions amb Black Hawk Derribado (Black Hawk Down), el seu film del 2001, sobre la crisi de Somàlia. En tots dos casos, el director aborda amb cruesa com són els conflictes armats avui. La violència i la urgència han fet saltar tot heroisme o moral, el soldat ‘salvador’ s’embruta i es converteix ben aviat, ell també, en agent del desordre. Scott obre el film amb imatges de les tortures als detinguts iraquians, marcant el to d’una pel·lícula molt incòmoda per les seves constants ambiguetats.

La Trina Milan escriu en el seu blog sobre aquest film i ho fa de forma tan encertada que us en presento un fragment: “A la pel·lícula, –diu la Trina Milan–, Di Caprio en el seu paper protagonista, expressa la necessitat de conèixer perfectament la cultura i la forma de viure de l’Orient Mitjà per poder aconseguir èxit en la seva feina, cosa que no és compartida per els qui són els seus caps a la seu de la central d’inteligència. Finalment, DiCaprio es salva justament per la seva coneixènça del lloc on és. Serà capaç Obama d’aplicar a la seva presidència el coneixement de la diversitat cultural d’on prové?” Estic d’acord amb l’anàlisi, tot i que amb alguns matisos: és veritat que es reivindica el ‘coneixement sobre el terreny’, però aquest es vincula al treball coordinat amb els serveis d’intel·ligència d’una monarquia corrupta i violenta. Potser es guanya en eficàcia… però el problema no s’aborda en la seva arrel. Caldrà demanar a Obama que vaig més enllà d’un canvi d’aliances, per convenient que aquest sigui.

El cantautor nordamericà Rodney Crowell ha editat un dels millors discos de l’any. Sex&Gasoline: lúcid, compromès i urgent. En la cançó que dóna nom a l’àlbum, editat per Yep Roc i produït per Joe Henry, va cantant ‘this mean old world runs on sex and gasoline’. L’encerta quan parla de ‘vell món’, però potser no acaba d’estar tan fi quan lliga sexe i gasolina. He pensat en l’última del James Bond, aquest Quantum of Solace (per cert, premi al títol indesxifrable!) i en una de les escenes, tan òbvia com impactant, en la qual una de les guapíssimes ajudants de l’espia es trobada morta tota pintada de negre. Els seus assassins l’han submergit en petroli, potser intentant posar al dia la impactant mort vista a Golfinger. L’or dorat s’ha substituït per l’or negre. L’escena en qüestió no és gaire representativa: resulta que a l’última de James Bond, erràticament dirigida per Mark Foster, hi ha molt poc sexe (en James Bond es passa més temps lamentant-se que no pas disfrutant la joie de vivre) i l’or negre és, ben encertadament, l’or blau! L’aigua representa el recurs que articularà –o potser articula ja– la geopolítica de les pròximes dècades. El guió, com passa en moltes pel·lícules d’ara vol explicar moltes coses i no aconsegueix superar la cotilla del gènere, que és massa estricta.

Em quedo amb l’apabullant bellesa de Olga Kurylenko i l’encert, que cal apuntar a director i guionistes –entre els quals hi ha Paul Haggis–, de presentar-nos un reeixit exemple del dolent del segle XXI. Aquest no representa cap obscur càrtel de les drogues, sinó que és un hàbil i prestigiat gestor de les contractes i adjudicacions d’obra i serveis públics als països del tercer món. Els alterglobalitzadors; tan sensibilitzats amb la falta de transparència d’algunes d’aquests grups que veiem rera la privatització de serveis com l’aigua, l’electricitat, el telèfon, etc; segur que assenteixen satisfets: ho veus? ho veus? Això en el cas se’ls vegi el pèl en algun dels passis del film.

Vaig conèixer els Filmets quan no es deien filmets, i que ningú es pensi que em passa per alt l’aire de ‘batalleta’ que té un inici d’article com aquest. Encara es deia Festival Internacional de Curtmetratges de Badalona i aleshores, tenia un aire molt més familiar i singular, fins i tot una mica furtiu… costava d’imaginar aleshores que al cap de poc temps el festival, batejat de nou encertadament i capitanejat per Badalona Comunicació i Agustí Argelich, ompliria la ciutat de vistoses banderoles. Jo vaig conèixer en Pep Mita allà, en aquell moment, junt amb en Ricard Coll, en Xavi Moya i altres cineistes… i recordo un dia, un primer dia, que vaig ajudar a apil·lar cadires i ordenar les copes de xampany després de la inauguració al vestíbul del Museu. Em sembla recordar que plovia, a fora, o això és només una llicència per conferir més emoció al relat. (…)

També recordo les sessions a la sala dos del Principal, amb un públic
escassíssim però molt motivat, on destacava el meu cosí Roger i la seva
colla.

Assistir al festival de curtmetratges era, en realitat, com un codi, un
passaport de pertinença a un món una mica críptic, però també molt
interessant. Saps que l’Spielberg i en Lucas van enviar un curtmetratge
al festival? Era la llegenda que corria als passadissos, sense que
ningú tingués, en el fons, gaires ganes d’averiguar-ne la veracitat.
Poc que calia. No parlàvem de cinema?

Però resulta que el que fa interessant els Filmets és, precisament, la
seva petjada en el temps. Avui els curtmetratges viuen un bon moment:
estan a punt de competir amb el jazz com a cita estrella,  cada ciutat
sembla que vulgui tenir el seu propi festival. Doncs Badalona va ser
pionera, en aquest cas. Quan els filmets no es deien filmets. Des de
l’any 1971.

Internet encara no havia popularitzat el format de vídeo curt, les
tecnologies audiovisuals eren molt cares i encara no s’havia donat el
boom de les sales de versió original a Barcelona. En aquell moment, jo
estava al Cineclub Babilònia, al Círcol Catòlic, i ens miravem la gent
dels curts amb respecte, tot i que sempre ens vam mantenir a una
prudent -innecessària- distància.

Però el cineclub va plegar, i els filmets encara perduren. Aquesta
setmana el Teatre Zorrilla bull de cinema. Tot un luxe. I ja fa 34 anys.

En Paul Simon (a la dreta de la imatge) té una cançó molt maca que diu ‘That’s why God made the movies’ i en Loudon Wainright III (el pare d’en Rufus, pels indies despistats) una altra que fa ‘The Movies ara a mother to me’. Els dos intèprets afinen bons versos quasi sempre, però en aquest cas coincideixen, a més, en una mirada molt similar. Les pel·lícules com a salvació. És més que una declaració d’amor al cinema, això. És una confessió. I fa posar els pels de punta, almenys a mi. Potser perquè jo també he pensat moltes vegades això de que ‘Déu’ va fer les pel·lícules o que en alguna ocasió també m’he sentit consolat i tranquilitzat per una mare intangible, projectada a 35mm. La sublimació del cinema pot portar-nos a la bogeria, com aquella Mia Farrow que veu aparèixer en Jeff Daniels de la pantalla, a la Rosa Porpra del Cairo. Però bé, la insensatesa és una de les eines de les ens dotem per anar fent a la vida. I a vegades aquell moment, just després de tancar els llums de la sala, és el més semblant que podem tenir a ‘viure una altra vida dins la nostra vida’. I no és poca cosa. Sigui cosa de Déus, sigui cosa de mares.

“Lo que me atrae de Fedora, confesaría Wilder en una entrevista, es en definitiva el hecho de que no haya podido resolverla.’ Esta tranquila audacia, una audacia que se plantea desafíos y los resuelve no por gusto gratuito de la dificultad, sinó por fidelidada una visión es infinitmente digna de admiración”. La cita és del cineasta Bartrand Tavernier, i està inclosa en el seu imprescindible diccionari (dos inacabables volums de 1.500 pàgines cada un) “50 años de de Cine Norteamericano” (AKAL) i que va escriure amb el crític Jean-Pierre Coursodon. Aquests darrers dies he resolt un deute pendent amb l’última gran pel·lícula de Billy Wilder. Fedora es un film dur, sec, brutal. És, com reconeixia el mateix director, un film sense resoldre… però trenta anys després de la seva estrena, aquesta reflexió sobre la dictadura de la imatge, en la pell d’una llegenda de Hollywood addicta a la cirugia plàstica, és molt colpidora.

Per cert, que quan vam fundar el Cine Club Babilònia, l’any 1993 (?), a Badalona, finalista dels premis de cinematografia de la Generalitat… un dels noms que teníem damunt la taula era, precisament, el de Cine Club Fedora. Oi Carles?