A mi el que m’agrada de la Rachel getting married (La boda de Rachel), l’última de Jonathan Demme, és el retrat de la boda, per bé que aquest ha estat menystingut per una part de la crítica. Una pel·lícula sobre casaments? Una altra? Tanmateix, la boda de la pel·lícula és intensa i bulliciosa, hilarant, i a voltes evocadora. Traspua una alegria que fa posar una mica trist, o revela una tristesa que fa estar alegre, no ho sé. Una eufòria nostàlgica. Aquella eufòria nostàlgica, que només trobem en les bodes. La traumàtica història que el director i la guionista (la filla del gran Sidney Lumet) situen rera el casament és interessant però, en el fons, ja l’hem vista massa vegades. L’acció té lloc a Connecticut, a l’est ric i progressista dels EUA, dins una família bohèmia (i també benesant) desfeta per la mort d’un nen petit. Tot comença amb l’arribada de la filla addicta a mil-i-una substàncies, convidada per la seva germana, la Rachel, la que es casa. Hi ha una pila de gent, a la casa: una finca gran i acollidora, plena de detalls, un veritable indret de somni. Un grup de músics va tocant, mentre la gent entra i surt parlant de música, llibres i psicologia, com en un vodevil intel·lectual. També veiem, i això no és gens secundari, una Amèrica amb moltes races, diversa, profundament multicultural… l’Amèrica de l’Obama, ha dit algú. Demme filma amb una calidesa remarcable, i un fals aire improvisat (gens Dogma, per cert, i sortosament). El director excel·leix en el retrat impressionista però no acaba d’arrencar en el traç més íntim. Tanmateix, la Boda de Rachel és una de les pel·lícules més interessants que es poden veure avui a la ciutat.

He de dir que a mi m’agraden els epílegs a les pel·lícules, per bé que és un clixè ben clàssic dir-ne pestes. Ja sabeu: després d’una fosa en negra una veu en off o, millor, uns subtítols, van explicant que s’ha fet dels personatges que hem acompanyat durant 90 minuts o més: tal o qual són ara empresaris d’èxit, aquest i l’altra s’han casat, aquell va viure fins als 90 anys i va redactar les seves memòries en tres volums, va escalar no sé quina muntanya a partir de la via més desconeguda, més difícil, més perillosa o es va podrir a la presó. M’agrada saber què s’ha fet dels personatges amb els quals m’he fet, ni que sigui per uns minuts, ni que sigui en universos llunyans. Segurament això és el que distingeix un cinèfil d’un crític de cinema. El cinèfil queda atrapat en la història, el crític o l’expert queda seduït per l’artifici que amaga la història. L’un resta ben assegut a la butaca amb la boca oberta, l’altre té l’ànsia de saber què s’amaga rera la pantalla. Un aplaudeix el truc de màgia, l’altra malda per descobrir els secrets dels mags. Però, és clar, tot cinèfil és en el fons un crític de cinema… Sex in the City, la pel·lícula, és un d’aquests epílegs convertit en pel·lícula. I no funciona. No funciona. I ho diu el cinèfil, i ho diu, ja em permetreu, el ‘crític’. Com a molt, s’ha dit no sé si encertadament, el film de Michael Patrick King és com un capítol dolent de la sèrie produïda, com la pel·lícula, per Sarah Jessica Parker. No sé si encertadament, deia, perquè tots sabem que no hi ha capítols dolents a la sèrie. El projecte televisiu va acabar de forma agredolça i un pèl sobtada. D’acord, d’acord. Faltava un epíleg, si! Però no calia una pel·lícula. N’hi havia prou amb un cinc minuts, a tot estirar. En sobren 140.

Burn after reading és la millor pel·lícula dels Coen des de Fargo. És ràpida, divertida i té molt mala òstia. Pur screwball comedy per a la fi de la història, slapstick de la postmodernitat. Ara que sembla que tots els cineastes nordamericans han de fer el seu preceptiu apunt contra Bush, ells s’apunten al carro, però ho fan a la seva manera, gens previsiblement. Respirem tranquils, perquè els Coen havien demostrat darrerament que no eren infalibles. L’apunt polític dels autors de ‘Sangre facil’ supera la conjuntura, sortosament, i la broma interna. ‘Burn after reading’ ha estat venuda com una sàtira a les pel·lícules d’espies. És això, si, d’acord. Només que aquest és el punt de partida d’un plantejament de fina intel·ligència. Podrien ser espies, podrien ser banquers. La política es mou convulsa en l’àgora del caos. Amb un pam de nas davant els titulars del matí. La perplexitat és el nostre estat natural, tan si ens fem dir catalans com nordamericans. “Què és el que hem après de tot aquest embolic? Vet aquí: que no hauríem de tornar-ho a fer. Això no obstant, exclama el cap de la CIA en una de les últimes seqüències del film: si aconseguíssim saber què és exactament ‘el que no hauríem de tornar a fer!'” La moral d’aquesta història no és que no hi ha moral, que això ja s’ha vist. Sinó que som incapaços de destriar-la. 

La d’associar la felicitat i la imbecilitat és, potser, una de les calúmnies més enverinades de les orquestrades pels membres de la internacional del cinisme. Mike Leigh planta cara a aquesta mentida en el seu últim film, la imprescindible Happy-go-lucky. La pel·lícula descriu la vida d’una mestra de primària –inoblidable Sally Hawkins en el paper de Poppy–, una dona que irradia una encomanadíssa felicitat i que el director subratlla més enllà de les convencions. Lluny de la normalitat, doncs, Poppy recorre la porosa frontera entre el seny i la rauxa, entre la intel·ligència i l’estupidesa. L’accent que Leigh posa en la història és molt interessant:  el director ens parla de la felicitat, si, però no la que és el refugi dels beneïts, sinó la que és un instrument. L’ instrument que els valents tenen per canviar el món. Poppy no és una inconscient: hi ha un dolor fondíssim en la seva mirada –està esplèndidament filmada la seva torbadora relació amb el homless de la fàbrica abandonada–, un sòlid compromís en els seus actes, talment fos una mena de santedat del segle XXI. Que no us enganyin el tràiler i el material de difusió del film a l’estat espanyol, els quals semblen entestats a presentar-nos una càndida comèdia sense gaire suc ni bruc. Happy-go-lucky és tota una declaració de principis que s’aixeca, elegant i sòlida, sobre el que podia haver estat un barat empatx d’humanisme new-age.

El millor del film israelià “Los limoneros” (Etz Limon) és que no és el que sembla. El cartell mostra els dos primers plans de dues dones guapíssimes i hom espera trobar-hi l’habitual història de solidaritat i superació a la qual té tanta tirada una certa oferta de l’univers ‘Verdi-Renoir’. Però no. No és aquell tipus de pel·lícula. “Los limoneros” descriu la història d’una pagesa àrab, que veu com el seu modest camp de llimoners està amenaçat pel propi ministre de defensa israelià, que hi viu a tocar. La dona del ministre, una arquitecta israeliana vol i dol, veu i no veu, tot convertint-se, no sé si de forma buscada o no, en el reflex d’una part del públic europeu que es mira el conflicte des del sofà de casa… o des de la butaca del cine. El joc de mirades entre la pagesa i l’arquitecta és molt potent, però va més enllà del tòpic tou: revela cares noves, més ambivalents, més incòmodes. L’obra de d’Eran Riklis conté un discurs dur, profundament agredolç. És un film molt interessant per aproximar-se al conflicte àrab-israelià, amb una perspectiva molt equilibrada, que pot molestar per igual a propalestins que a proisraelians, la qual cosa és, clarament, una molt bona senyal.

El públic aplaudeix amb força, s’escolten un parell de bravos, i una cop d’ull ràpid em permet mig descobrir una mirada agraïda, goludament satisfeta, en les cares dels meus acompanyants de filera. Una mirada que només vol dir una cosa: ens ho hem passat bé, gràcies! La sala Tallers encara resta mig a les fosques mentre l’actor, en Sergi López, saluda somrient i tranquil. Despres de quasi dues hores d’espectacle s’endevina la seva camisa suada, tot regalant una metàfora innecessària per si qui calgués prendre-la. No cal. Tot plegat és d’una literalitat honradíssima. Jo aplaudeixo amb ganes, també. Però em pregunto: on són la resta? ¿On són tots els actors que han acompanyat el de Vilanova en l’espectacle Non Solum, dirigit per Jorge Picó, que es pot veure durant uns pocs dies al Teatre Nacional? Resulta que, en obrir-se, les llums de la sala han esborrat el misteri en l’escenari. Aquí hi havia una multitud, ara només queda l’actor. Inici i final. I em sembla tan remarcable! Naturalment: la tècnica i la passió que regala Sergi López en l’escenari són inoblidables. Però a mi m’admira principalment l’audaç narrativa que hi ha rera totes aquelles veus multiplicades, totes les cares d’un mateix. Aquesta multitud conforma un fals orgue de gats i, finalment, una elocuent declaració de principis, exemplar comèdia existencial. Un de sol, ell, i a la vegada, tots nosaltres. Non solum.

La Batalla de Seattle explica el naixement del moviment antiglobalització tal i com el coneixem avui. S’aproxima a la impressionant mobilització que l’any 1999 va paralitzar la ciutat del nordoest dels Estats Units, on s’havia de celebrar una trobada de l’Organització Mundial del Comerç i ho fa servint-se de dues tècniques habituals en el cinema americà. Per començar, tenim un punt de vista coral, mitjançant el qual ens aproximem als fets des de diferents punts de vista. Hi surt l’impotent alcalde, els abnegats activistes, un polícia antidisturbis amb problemes, un representant bosni de Metges sense Fronteres, una noia embarassada… Finalment, tenim una història de superació, d’heroïcitat, d’entossudit compromís davant la dificultat. Són els ingredients perfectes per una d’aquelles pel·lícules gremials sobre bombers, policies, metges o pilots d’avió en les quals el país més seductor del món –ai, volia dir poderós– ens explica la història de sempre, que és una història que té noms i cognoms. Una història que, al capdavall no és gens gremial, sinó que té una evident clau nacional, de construcció de país. Bé, en aquest cas cal substituir el bomber o el policia per un pelut ecologista que s’encadena davant la policia i que llança proclames contra l’abolició del deute extern. La Batalla de Seattle explica una història nova amb sintaxi vella, i això la fa tan xocant com interessant. Llàstima que el director té poca traça: Stuart Townsend ha estat valent en l’elecció del tema i deu haver hagut de ‘sortejar’ moltes dificultats. Però el film se li desinfla en un muntatge sense nervi i el seu benintencionat argumentari perd grapa en un final massa grandiloqüent.

El rock’n’roll. Vegeu: la més frívola mostra de la indústria cultural, oda percutiva de la gran cadena de producció artística, enèssima mutació capitalista, la píndola dorada. Això pensa Thomas Murrow, el catedràtic comunista que pontifica des de l’excel·lsa Cambridge, fidel als ideals del 1917, malgrat els horrors d’Stalin, malgrat el cinisme dels soviètics a Txecoslovàquia i Hongria. Murrow és un dels protagonistes de Rock’n’roll la rodona i vibrant lectura del text de Tom Stoppard que Àlex Rigola ofereix per unes poques setmanes a la sala gran del Teatre Lliure. Està clar que el rock’n’roll és molt més que la reduccionista versió marxista del vell catedràtic. D’això va, precisament, l’obra. Stoppard reivindica el paper transformador del rock -sense obviar la seva capacitat d’autodestrucció, el seu autisme- i el contraposa a la fi del vell -i caduc- debat de les ideologies del segle XX. Hi ha qui diu que l’obra explica la fi del comunisme a través de la història recent del rock’n’roll. D’altres defensen que és un gran fresc polític de la segona meitat del segle passat. Si, és clar. L’obra és, principalment, això mateix. Però a mi, m’ha semblat trobar-hi algunes coses més: Stoppard situa el rock, en la seva versió més contracultural dels setanta, com una ideologia més. El rock, desafiament hedonista, compormís desafiant amb el món en plena transformació. El rock no és la teoria d’un món en procés de canvi, és la pràctica d’aquest canvi. Ara, aquí. És l’ideologia sense ideologia. Agredolça, dura, humana i finalment esperançada, Rock’n’roll, l’obra, discuteix la tesi stoneiana. És només rock’n’roll?

Woody Allen va començar a les clavegueres de la cultura. Va fer de guionista a tant la peça i va treballar en horaris del tot intempestius, fent ‘stand ups’ davant de públics autistes. Només amb el temps, i gràcies al seu talent (i a algun cop de sort, segur) ha arribat on és ara, a l’olímp dels creadors incontestats. A mi, però, em dóna la sensació que ell encara continua veient-se una mica així: aquell obrer que mirava d’obrir-se camí en el Nova York artístic dels setanta; una mica com si encara portés la granota de fer feina, com si tota la música aduladora que l’acompanya en les seves passejades europees fos només un brogit llunyà al taller. Roda una pel·lícula cada any com aquell que va a la feina el dilluns. Ep, però això no és pas dolent, i més quan ha sabut mantenir una alta qualitat en totes les seves produccions, però és el que és. Woody Allen no s’hi pensa gaire, per fer segons quines pel·lícules. Les fa, i llestos. A vegades ens fa tocar el cel, d’altres ens diverteix i ens commou només (només?) com aquells cantants de blues que van fent discos, sense gaire solta, només per no desengreixar la màquina. Són discos per disfrutar, en els quals descobrim alguna joia, entre una mica de palla, això si, que perdonem perquè hi ha cançons que bé valen un disc!

D’acord, l’última pel·lícula de Woody Allen, la tan comentada Vicky Cristina Barcelona, és un artefacte d’encàrrec… però té l’honradesa de no voler amagar-ho. Té, a més, una frescor envejable. Té, igualment, el ritme atropellat de les seves últimes produccions; la murrieria d’un vell que ja no creu res, i que continua contemplant meravellat aquesta criatura tan esquiva i capritxosa, la moral. Té, finalment, alguna cosa diferent, situada en algun punt de la sinuosa carretera que separa Rohmer i Almodovar (com assenyala encertadíssim Carles Armengol en aquest post). És una altra història començada un dilluns i enllestida un divendres? Un capítol més? Ja hi ha una altra pel·lícula de Woody Allen pendent d’estrenar. Benvinguda sigui. I per molts anys, què voleu que us digui!

Sempre que vaig a veure un espectacle de dansa ho faig mig per accident.  Procuro asseurem davant l’escenari amb reverencial prudència… i un lleu temor en el judici, que em costa d’evitar. D’alguna manera, dec pensar que la subtilesa dels ballarins evidenciarà vergonyosament la meva poca traça en aquest art escènic: vaja, que em falten referents, que no en sé res, d’això… que bla, bla, bla. Al capdavall, ¿sabré dir perquè m’agrada, l’espectacle? És veritat que això no és l’important, que l’important és saber si t’agrada o no una cosa, i no pas saber explicar el perquè. Però quan caminem insegurs en un camp tendim a voler-nos explicar massa, preferim passar-nos de crítics que d’entusiastes. Ens cal dir alguna cosa més. Per si de cas.

Pensava en tot això amb un somriure als llavis, el divendres passat, i en totes les paraules que s’amagaven rera aquell somriure. Paraules que no calia dir. Sortia del Teatre Nacional de Catalunya, on una amiga m’havia convidat d’improvist a veure ‘Sombreros’, un espectacle de la companyia francesa DCA, dirigida per Philippe Decouflé. L’espectacle, tan recomanable com és, només ha fet escala tres dies al nostre país. Avui és l’últim dia.