El bon moment dels blogs col·lectius

Hi ha un debat recurrent sobre els tertulians als nostres mitjans de comunicació. Recurrent, dic, i ho faig amb prudent distància, perquè la cosa mereixeria, segurament, adjectius més rotunds com ara esgotador, frustrant… El cas és que els experts ‘todo en uno’ continuen regnant, a ple pulmó (malgrat algunes noves i refrescants incorporacions), a les franges matinals i vespertines a les ràdios i televisions del país (i en bona part dels mitjans escrits, aquí com a articulistes). A Mèdia.cat s’han fet bones repassades al fenomen, denunciant l’ancorament generacional i ideològic de la majoria d’aquests opinadors professionals, per no parlar de les llacunes d’alguns respecte determinats temes tractats.

Jo mateix m’hi referia en el darrer article meu publicat a la casa, el passat 30 de novembre. Avui reprenc el fil de la qüestió. (continuar llegint). 

Penso que hem tendit a enfocar el tema amb un fatalisme comprensible, però que, tanmateix, ens ha fet passar per alt algunes senyals positives. De fet, hem parlat menys de la reacció, la manera com diferents sectors professionals – el nostre inclòs – han començat a respondre a la invisibilitat a que el sistema captiu els ha condemnat. Politòlegs, economistes, gestors culturals i periodistes ‘off’, que haurien de ser en moltes d’aquestes taules han sabut evitar la temptació de l’apatia i la resignació i, ben al contrari, han decidit amb èxit qualitatiu compartir reflexions i idees en desenes de bitàcores personals i especialment en un dels fenòmens emergents de més interès: el dels blogs col·lectius, que en els darrers mesos han guanyat complexitat, rigor… i impacte!

Mèdia.cat, que ara ha reforçat l’aposta d’opinió i informació de context, és un bon exemple de la consolidació d’aquest corrent alternatiu en l’anàlisi de l’actualitat.

Alguns casos més: el cercle Gerrymandering s’ha renovat amb l’any (tot incorporant noves signatures de La Concòrdia), mentre El Pati Descobert ha aconseguit entrar amb regularitat dins l’ecosistema del paper de l’ARA. El Diario.es ha pogut articular un estol de blogs molt robust, amb un peu posat al país. Nativa aposta de fa temps per una reflexió exigent al voltant del món cultural i el Núvol.com, més recent, ha convertit en imprescindible el seu torrent d’informació i reflexió diari. Són alguns casos, però n’hi ha d’altres: aquí, per cert, podeu accedir a un llistat personal, programat com a fil d’RSS.

L’eclosió d’aquests espais (blogs professionals, webs de continguts, bitàcores) representa un fenomen emergent que implica: a) que el sector acadèmic i professional cada vegada surt dels despatxos amb més frescor i vigor, i amb més ganes d’explicar coses i d’implicar-se; i b) que hi ha altres veus per comentar amb rigor i amb bones dots de comunicació l’actualitat.

El bon moment dels blogs de comentari especialitzat, junt amb d’altres fenòmens, com el vigor delcrowdsourcing vinculat al periodisme, deixa en evidència alguns dels mitjans –diguem-ne- convencionals.

Les grans capçaleres (les de premsa, però no només) es defensaven en el nou ecosistema informatiu tot assegurant que, en tot cas, ells garantien la informació de llarg recorregut, el context, la reflexió pausada. Un valor afegit que els havia d’ajudar a preservar el propi model de negoci en un context de transició accelerada. Però aquest monopoli està discutit, avui. Molt ben discutit, afegiria.

Publicat a Media.cat l’1.2.2013 

El bon moment dels blogs col·lectius

Hi ha un debat recurrent sobre els tertulians als nostres mitjans de comunicació. Recurrent, dic, i ho faig amb prudent distància, perquè la cosa mereixeria, segurament, adjectius més rotunds com ara esgotador, frustrant… El cas és que els experts ‘todo en uno’ continuen regnant, a ple pulmó (malgrat algunes noves i refrescants incorporacions), a les franges matinals i vespertines a les ràdios i televisions del país (i en bona part dels mitjans escrits, aquí com a articulistes). A Mèdia.cat s’han fet bones repassades al fenomen, denunciant l’ancorament generacional i ideològic de la majoria d’aquests opinadors professionals, per no parlar de les llacunes d’alguns respecte determinats temes tractats.

Jo mateix m’hi referia en el darrer article meu publicat a la casa, el passat 30 de novembre. Avui reprenc el fil de la qüestió. (continuar llegint aquí: Blog Actualitat)

Els apunts més vistos del gener

  1. En defensa de l’àrea metropolitana.
  2. Apunt d’urgència sobre el canvi polític a Badalona.
  3. Miralles carter, més que una foto.
  4. Retalls sobre la independència.
  5. Consulta 2014, quatre notes ràpides.
  6. Diari de campanya, recursos per a continuar.
  7. 12 apunts crítics amb la gestió cultural de Badalona.
  8. Superar la catalanofòbia.
  9. 5 preguntes sobre els pròxims 4 anys a Badalona.
  10. 10 dies de setembre, apunts d’urgència.

Miralles carter, més que una foto

Jordi Miralles, exlíder d’EUiA i diputat al Parlament (2003-2012) ha tornat a la seva feina, la de carter. Ho ha fet ell, com tants altres polítics ho havien fet abans, i també ara. Amics, coneguts, veïns, conciudadans que quan acaben el seu servei públic al govern, al saló de plens o al Parlament tornen a la feina: a l’institut, a l’hospital, al despatx d’advocats, a la universitat, a la fàbrica.

Que els vergonyosos casos de corrupció d’avui (i l’encara més vergonyosa inacció o complicitat institucional) no ens facin passar per alt que si bé és cert que hauríen de ser més, són els que són i precisament són molts, la gran majoria, de fet. I malgrat tot, que té prou mèrit.

La fotografia del Miralles és una alenada d’aire fresc, sí; i l’oportú recordatori que ‘no tots són iguals’ i que hi ha altres maneres de fer i defensar el país que per sort es conjuguen en present en el seu partit i en el d’altres.

La poderosa imatge que acompanya aquestes lletres, obra de David Airob i publicada avui a La Vanguardia, és una arma contra el cinisme, el pitjor company de viatge per canviar les coses. Ens calia. És més que una foto.

Miralles carter, més que una foto

Jordi Miralles, exlíder d’EUiA i diputat al Parlament (2003-2012) ha tornat a la seva feina, la de carter. Ho ha fet ell, com tants altres polítics ho havien fet abans, i també ara. Amics, coneguts, veïns, conciudadans que quan acaben el seu servei públic al govern, al saló de plens o al Parlament tornen a la feina: a l’institut, a l’hospital, al despatx d’advocats, a la universitat, a la fàbrica.

Que els vergonyosos casos de corrupció d’avui (i l’encara més vergonyosa inacció o complicitat institucional) no ens facin passar per alt que si bé és cert que hauríen de ser més, són els que són i precisament són molts, la gran majoria, de fet. I malgrat tot, que té prou mèrit.

La fotografia del Miralles és una alenada d’aire fresc, sí; i l’oportú recordatori que ‘no tots són iguals’ i que hi ha altres maneres de fer i defensar el país que per sort es conjuguen en present en el seu partit i en el d’altres.

La poderosa imatge que acompanya aquestes lletres, obra de David Airob i publicada avui a La Vanguardia, és una arma contra el cinisme, el pitjor company de viatge per canviar les coses. Ens calia. És més que una foto.

Source: Blog Actualitat

Apunt d'urgència sobre #canvibdn

Es mouen les coses a Badalona, tercera ciutat de Catalunya en nombre d’habitants i vila excomunista i exsocialista, governada pel Partit Popular des de l’estiu de 2011.

Avui, a dos anys i poc de la propera cita electoral es va articulant, per fi, un treball coordinat i serè per part de l’oposició, que d’altra banda comparteix tantes coses! La idea d’una moció de censura a l’actual equip de govern, la gestió del qual ha estat esquitxada per continuats i greus escàndols i acusacions, es comença a conjugar en un futur ben probable, i no pas en el voluntariós condicional habitual fins ara. Com hauria de ser aquest nou pacte? Quatre conceptes, a mode d’apunt d’urgència:

Caldrà que sigui instrumental. És a dir: no es tracta de pactar per pactar a qualsevol preu ni perquè sí, sinó de pactar per garantir una ciutat diferent i millor. Pactar per fer què. Pactar per fer-ho com. Pactar per fer-ho quan i on. Això no és un canvi de cadires. En la part positiva, PSC, CiU i ICV-EUiA, les tres forces que podríen impulsar el nou govern, comparteixen la idea bàsica d’un model de ciutat: només cal fer una lectura atenta als diferents programes o tenir en compte que en els últims vuit anys les tres formacions que el promourien han governat plegades almenys una vegada. En la part negativa, la pressa i la duresa de la crisi actual (ofec pressupostari i context de creixent contestació social) dificulten el programa que ha de ser necessàriament alguna cosa més que un programa de mínims, alguna cosa més que ‘el que ja coneixem’. El pacte per governar la ciutat ha de permetre desplegar un projecte ambiciós, transparent, inclusiu, compromès nacionalment i atractiu per a la Badalona del futur.

És per això que ha d’estar ben articulat i ha de ser transversal. En primer lloc, de cara endins (ha de partir d’un sistema de treball entre els seus socis basat en l’equilibri, l’eficiència i la confiança; un aspecte difícil de garantir atès l’històric de desencontres entre els protagonistes aquests darrers mesos). Més important, però, és que estigui ben articulat de cara a la ciutat. Això vol dir que s’han d’establir sistemes de participació i compromís amb les altres forces amb representació al Parlament (però no a la ciutat), com ERC i la (…)

(…) CUP; i també amb la societat civil organitzada en xarxa i que està fent emergir noves maneres d’entendre la participació política i l’activisme. El pacte, doncs, ha de poder presentar-se també com una resposta de la ciutat a un ajuntament que malauradament no ha estat a l’alçada i que està a punt de quedar-se en KO tècnic (sol, enfrontat amb mitja ciutat, assatjat per denúncies i sospites i captiu de promeses irrealitzables).

En tercer lloc, cal garantir que el pacte serà fort, i que podrà resistir les pressions propiciades per la complicadíssima praxi política en l’actual context i també que sabrà respondre a la renovada energia d’un PP que es presentarà com a víctima i màrtir i que molt probablement pitjarà l’accelerador en un tema que fins avui, a Badalona, ha mantingut en hivernació: la qüestió nacional. Qui el liderarà el nou govern municipal? Serà la primera força més votada de l’oposició, o la formació que pugui defensar un model més engrescador i fresc? Serà algun dels tres caps de llista o s’optarà per regidors situats en el segon, tercer o quart lloc? El que queda de mandat, si fructifica el pacte, es compartirà a dos o a tres el lloc d’alcalde? De quina manera jugaran -ja estan jugant, de fet- els pactes a nivell supramunicipal (a la Diputació, per exemple)?

Per últim, el pacte ha d’afavorir un altre pacte més estable i que allargui l’ombra almenys sis anys més. Ha de garantir una continuïtat. I aquest em sembla el factor clau. El pacte no ha de ser instrumental, deia, i tampoc ha de ser una resposta puntual pensant en el curt termini (això és les properes eleccions). Cal que el pacte traci un full de ruta que porti més que a la presentació d’una improbable candidatura única, almenys d’un programa coordinat, que inclogui el compromís d’articular govern en el següent mandat. És important per garantir que de les pròximes eleccions en surt un triomf incontestable a favor d’una nova Badalona i d’un govern regenerat, amb cares noves i amb capacitat i il·lusió per afrontar els reptes de la tercera ciutat del país.

És urgent que els passos que han iniciat ICV-EUiA, CiU i el PSC saltin dels titulars dels diaris al saló de plens. Però l’èxit de l’operació depèn també dels que estem fora del plenari, en associacions o partits polítics.

Sabrem estar a l’alçada? No en tinc cap dubte.


A continuació, alguns apunts del blog ampliant alguns dels conceptes:
 

Apunt d’urgència sobre #canvibdn

Es mouen les coses a Badalona, tercera ciutat de Catalunya en nombre d’habitants i vila excomunista i exsocialista, governada pel Partit Popular des de l’estiu de 2011.Avui, a dos anys i poc de la propera cita electoral es va articulant, per fi, un treball coordinat i serè per part de l’oposició, que d’altra banda comparteix tantes coses! La idea d’una moció de censura a l’actual equip de govern, la gestió del qual ha estat esquitxada per continuats i greus escàndols i acusacions, es comença a conjugar en un futur ben probable, i no pas en el voluntariós condicional habitual fins ara. Com hauria de ser aquest nou pacte? Quatre conceptes, a mode d’apunt d’urgència:Caldrà que sigui instrumental. És a dir: no es tracta de pactar per pactar a qualsevol preu ni perquè sí, sinó de pactar per garantir una ciutat diferent i millor. Pactar per fer què. Pactar per fer-ho com. Pactar per fer-ho quan i on. Això no és un canvi de cadires. En la part positiva, PSC, CiU i ICV-EUiA, les tres forces que podríen impulsar el nou govern, comparteixen la idea bàsica d’un model de ciutat: només cal fer una lectura atenta als diferents programes o tenir en compte que en els últims vuit anys les tres formacions que el promourien han governat plegades almenys una vegada. En la part negativa, la pressa i la duresa de la crisi actual (ofec pressupostari i context de creixent contestació social) dificulten el programa que ha de ser necessàriament alguna cosa més que un programa de mínims, alguna cosa més que ‘el que ja coneixem’. El pacte per governar la ciutat ha de permetre desplegar un projecte ambiciós, transparent, inclusiu, compromès nacionalment i atractiu per a la Badalona del futur.

És per això que ha d’estar ben articulat i ha de ser transversal. En primer lloc, de cara endins (ha de partir d’un sistema de treball entre els seus socis basat en l’equilibri, l’eficiència i la confiança; un aspecte difícil de garantir atès l’històric de desencontres entre els protagonistes aquests darrers mesos). Més important, però, és que estigui ben articulat de cara a la ciutat. Això vol dir que s’han d’establir sistemes de participació i compromís amb les altres forces amb representació al Parlament (però no a la ciutat), com ERC i la (…) Continue reading →

En 'defensa' de l'àrea metropolitana

En l’actual transició nacional, allò que en diem l’àrea metropolitana és, per a molts, un territori massa desconegut, vist amb més prevenció que respecte, un ‘problema’ que cal suportar i en tot cas tractar amb una bona tàctica pensada només en clau de ‘sí o no’. Des d’aquest punt de vista, cal trobar el desllorigador per minimitzar recels i aconseguir simpaties: una frase, un vídeo, una campanya ben dissenyada… ens pot permetre fer el toc de bareta per neutralitzar els símptomes que ens sembla observar entre la gent que hi viu (la por, la desconfiança, la indiferència). Millor a casa que a l’urna.

Però resulta que els barris que la conformen, tan vius i acolorits, tan diversos, en realitat són ben poc perifèrics; no es conformen a ser objectes del màrqueting polític de torn. Ben al contrari, reclamen avui la seva centralitat en la història recent del país, el seu lloc en el procés constituent actual. Es va veure en l’augment de la participació del passat 25n. Cal trepitjar aquests barris no pas per explicar la bona nova, sinó per entendre una mica millor qui som (i qui serem, especialment quan siguem indepenents). 

Hi ha qui dirà que no hi ha temps per a segons què, que aquest era un camí que calia haver emprès ja fa anys (jo mateix escrivia això fa 4 anys a la Revista d’Òmnium), que ara es tracta de guanyar i que després ja veurem.

I és ben cert que no hi ha gaire temps, i que aquesta feina calia haver-la fet fa anys, però no és menys veritat que l’àrea metropolitana és el cor del país, tant com ho són Ripoll, Valls o la Seu d’Urgell. No es tracta pas d’alentir ni aigualir res, sinó d’entendre que construir un estat és un procés col·lectiu que per que tingui èxit s’ha de basar en el reconeixement de tots els accents possibles. Per aconseguir-ho, cal empatia, no només (…)

(…) eloqüència; saber escoltar, no només recitar el corol·lari de raons; somriure més, insultar menys; explicar on volem anar, no només d’on volem sortir… 

L’endemà del ‘sí’, el nostre projecte de país haurà de ser alguna cosa més que una reeixida estratègia de màrqueting polític… o el dia després arribarà sota l’ombra d’un rotund No. 

No hi ha gaire temps i anem tard, cert. Però com a país, podem subratllar alguns aspectes que ja tenim i que, crec, no sempre valorem prou.

Són històries d’èxit que no cal inventar, sinó ‘tan sols’ reconèixer. Formen part d’un relat de país amb el qual jo em sento més a prop i crec poden ser eines útils per a un procés constituent més profund i enriquidor… i amb més opcions d’èxit. El vídeo de la campanya d’Esquerra amb els veïns de Junqueras és un reeixit exemple, per cert, d’aquest relat a anar construïnt. 

Vegem algunes d’aquestes realitats que o bé oblidem o bé donem alegrement per descomptades:

> Els pares i mares de Santa Coloma de Gramenet que a principis dels vuitanta van garantir l’èxit del model d’escola catalana amb una sola línia (la immersió) i que malgrat les grans quantitats de diners i recursos abocats a fer néixer un conflicte on no existeix ni existia, continuen mantenint com a absolutament residuals les demandes de doble escolarització. M’hi referia a Els patriotes invisibles, un apunt d’aquest mateix blog de setembre de 2008.

> Les famílies castellanoparlants (tants amics meus) que han decidit fer del català la llengua de relació amb els fills… Famílies que han vibrat, vibren (i vibraran) amb la ‘roja’ i que en canvi s’han compromès amb allò més íntim i valuós, la llengua. Són també els avis i les àvies que, ara que per fi tenen una mica de temps, participen en experiències com en Català Llegim i Parlem i que volen aprendre el català per ajudar a fer els deures als seus néts. 

> Els activistes que van manifestar-se a les acaballes de la dictadura, aquells ‘altres catalans’ de Candel que tot desafiant la legalitat del moment van lluitar per a uns barris més dignes o, més recentment, per a un rebut de l’aigua més clar. Una part d’aquells ‘veïns’ els trobem avui en moviments socials que treballen incansablement per ciutats més justes, reactivats amb la PAH o els tancaments dels CAP. Segur que hi ha moltes coses a agrair, i a aprendre, d’aquelles lluites passades, i presents.  

> Els artistes que amb un esprai, amb unes palmes o amb una càmera de vídeo han fet de la ‘barrecha’ cultural la carta de presentació i ens han regalat grans obres en català, castellà, àrab o urdú… i que tan bé expliquen el lloc d’on són, que tan bé expliquen el seu (i el nostre) país. En parlava a Això del flamenc… i també aquest agost, amb la polèmica dels Premis Nacionals de Cultura.

> Els casos de tants i tants joves que en aquests barris tan castigats per la crisi han acabat la carrera amb nota gràcies a l’esforç d’ells i les seves famílies quan tenien tan poc a favor. Joves que han desafiat la inèrcia d’abandonar els estudis, malauradament encara ben present en el seu entorn. 

És aquest un recull interessadament en positiu, però no per això menys real. Convé fer, no se m’escapa, una lectura més àcida que contempli la creixent desvertebració col·lectiva, la manera com la crisi afecta aquests barris ja precaris, que assenyali el cuc de la intolerància i l’amenaça del populisme racista o lerrouxista. Aquest seria -serà- l’objecte d’un altre post. 

De moment, que aquestes línies almenys serveixin, per a qui les vulgui llegir, com a recordatori que la condescendència i el paternalisme són pèssims companys de viatge. 

Els catalans que viuen a l’àrea metropolitana o en algunes zones del camp de Tarragona, no són un problema, sinó part de la solució, i en tot cas, i sobretot, són País, en majúscules. No pas el país que volem deixar enrera, sinó el país que tenim i tindrem davant. 

En els pròxims dies en seguirem parlant, aquí mateix.


Algunes lectures complementàries:

 

> Alguns articles d’altres autors, seleccionats al meu delicious.
+ informació de la foto, aquí.

En ‘defensa’ de l’àrea metropolitana

En l’actual transició nacional, allò que en diem l’àrea metropolitana és, per a molts, un territori massa desconegut, vist amb més prevenció que respecte, un ‘problema’ que cal suportar i en tot cas tractar amb una bona tàctica pensada només en clau de ‘sí o no’. Des d’aquest punt de vista, cal trobar el desllorigador per minimitzar recels i aconseguir simpaties: una frase, un vídeo, una campanya ben dissenyada… ens pot permetre fer el toc de bareta per neutralitzar els símptomes que ens sembla observar entre la gent que hi viu (la por, la desconfiança, la indiferència).Però resulta que els barris que conformen aquesta àrea metropolitana, tan vius i acolorits, tan diversos, en realitat són ben poc perifèrics; no es conformen a ser objectes del màrqueting polític de torn. Ben al contrari, reclamen avui la seva centralitat en la història recent del país, el seu lloc en el procés constituent actual. Es va veure en l’augment de la participació del passat 25n. Cal trepitjar aquests barris no pas per explicar la bona nova, sinó per entendre una mica millor qui som (i qui serem, especialment quan siguem indepenents).

Hi ha qui dirà que no hi ha temps per a segons què, que aquest era un camí que calia haver emprès ja fa anys, que ara es tracta de guanyar i que després ja veurem. Jo mateix escrivia això mateix l’any 2008 a la Revista d’Òmnium: ‘més carrer, menys conferències’.

I és ben cert que no hi ha gaire temps, i que aquesta feina calia haver-la fet fa anys, però no és menys veritat que l’àrea metropolitana és el cor del país, tant com ho són Ripoll, Valls o la Seu d’Urgell. No es tracta pas d’alentir ni aigualir res, sinó d’entendre que construir un estat és un procés col·lectiu que per que tingui èxit s’ha de basar en el reconeixement de tots els accents possibles. Per aconseguir-ho, cal empatia, no només (…)