¿S’imaginen un lector de llibres que només llegís obres publicades per una determinada editorial; o un afeccionat al rock que només seguís l’actualitat musical a partir dels discos editats per una sola discogràfica? Doncs al lector de premsa d’avui li demanem un ‘sacrifici’ semblant, o almenys li demanem a aquell que vol pagar per allò que consumeix (que encara és més greu).
La digitalització i l’acceleració de la informació ha portat a la creixent promiscuïtat de l’abans fidel comprador de diaris, que entès a la vella manera, és cada vegada més una figura en extinció. Tanmateix, aquell subscriptor de tota la vida conviu avui amb un superusuari que es mou amb rapidesa en el gran quiosc que és Twitter i que es reivindica com alguna cosa més que una adreça postal (o electrònica) de lliurament. Continue reading
“Us n’adonareu de seguida: el disc és molt senzill. Un parell d’assaigs i a gravar s’ha dit. No hem pretès de fer filigranes, no volem que només se’ns escolti, volem que se’ns canti. El nostre intent és que les cançons siguin de participació. En algunes observareu que els infants o desafinen o fugen una mica de to. No podem dir que tant se val, però crec que el pitjor és que els infants no cantin”. (…) Tingueu presents aquestes coses: no us lligueu massa a les orientacions que us donem; sigueu creadors, inventeu nous jocs, nous mims, noves danses. No sigueu massa exigents a conservar intactes totes les lletres; el cant popular ens brinda l’oportunitat d’una creació constant; no en feu una simple còpia.”
Buscava uns versos per a la meva contribució al Dia de la poesia catalana a internet que es celebra avui i m’he topat amb Uni dori, un vell disc dels Ara va de bo. M’ha agradat llegir en Xesco Boix i les seves indicacions per als pares i mares que fa 40 anys es deien Jaume i Mercè; Dimes i Maria Carme i que avui es diuen Natalia i Oriol i Maria i Pere. Parla de cançons infantils. Però podria parlar de poesia. La “creació constant” es dóna en una cançó popular i en uns versos estimats, és la llarga cadena que d’aquí a uns anys, segur, seguríssim, continuaran en Miquel, en Dídac i en Martí… ;-)
Un dels arguments contra el procés de canvi polític a Badalona que ara mateix s’està gestant a Badalona és que serà contraproduent i que pot afavorir el PP i el seu líder a Badalona, Xavier Garcia Albiol. “Ens veurem a les urnes”, diu falsament confiat el singular polític conservador, deixant entreveure que això el pot fer més fort, que ja li convé. Un pacte de perdedors, sostè; mentre interessadament passa de puntetes sobre el fet que el PSC, CiU i ICV-EUiA li treuen mitja dotzena de regidors i que des d’abans de la campanya les tres formacions havien deixat clar que en el cas que la ciutat ho necessités es podien posar d’acord per fer el que ara es plantegen fer. Més clar, l’aigua.
Així doncs, si la cosa va endavant, tindrem Garcia Albiol venent-se com a màrtir en 3, 2, 1… Aquest serà el relat, en efecte, atès que el domina a la perfecció (al capdavall ell ha excel·lit fent política de govern… a la defensiva, com si no hagués deixat la bancada de l’oposició), i també perquè en realitat no té cap altre sortida.
Se’n sortirà? Poca broma amb la intuïció política del llargarut –i sembla ser que per poc temps– alcalde. Avui en Toni Aira i l’Iu Forn apunten que no, que la moció de censura pot revitalitzar un Garcia Albiol, ara en hores baixes i que es troba bloquejat per la seva minoria al ple i assetjat per querelles i denúncies. Els dos analistes sostenen que és millor deixar que acabi de caure sol.
En cas contrari, argumenten, neix el Garcia Albiol màrtir, imbatible a les urnes. Certament, serà la seva resposta, però no està clar que li pugui sortir bé. O millor dit, no està clar que li sigui suficient. Discrepo, així, dels dos articulistes. Miro d’explicar-me.
El primer punt és el més important; ens hi juguem l’èxit del procés. Continue reading
Hi ha un debat recurrent sobre els tertulians als nostres mitjans de comunicació. Recurrent, dic, i ho faig amb prudent distància, perquè la cosa mereixeria, segurament, adjectius més rotunds com ara esgotador, frustrant… El cas és que els experts ‘todo en uno’ continuen regnant, a ple pulmó (malgrat algunes noves i refrescants incorporacions), a les franges matinals i vespertines a les ràdios i televisions del país (i en bona part dels mitjans escrits, aquí com a articulistes). A Mèdia.cat s’han fet bones repassades al fenomen, denunciant l’ancorament generacional i ideològic de la majoria d’aquests opinadors professionals, per no parlar de les llacunes d’alguns respecte determinats temes tractats.
Jo mateix m’hi referia en el darrer article meu publicat a la casa, el passat 30 de novembre. Avui reprenc el fil de la qüestió. (continuar llegint aquí: Blog Actualitat)
Jordi Miralles, exlíder d’EUiA i diputat al Parlament (2003-2012) ha tornat a la seva feina, la de carter. Ho ha fet ell, com tants altres polítics ho havien fet abans, i també ara. Amics, coneguts, veïns, conciudadans que quan acaben el seu servei públic al govern, al saló de plens o al Parlament tornen a la feina: a l’institut, a l’hospital, al despatx d’advocats, a la universitat, a la fàbrica.
Que els vergonyosos casos de corrupció d’avui (i l’encara més vergonyosa inacció o complicitat institucional) no ens facin passar per alt que si bé és cert que hauríen de ser més, són els que són i precisament són molts, la gran majoria, de fet. I malgrat tot, que té prou mèrit.
La fotografia del Miralles és una alenada d’aire fresc, sí; i l’oportú recordatori que ‘no tots són iguals’ i que hi ha altres maneres de fer i defensar el país que per sort es conjuguen en present en el seu partit i en el d’altres.
La poderosa imatge que acompanya aquestes lletres, obra de David Airob i publicada avui a La Vanguardia, és una arma contra el cinisme, el pitjor company de viatge per canviar les coses. Ens calia. És més que una foto.
Source: Blog Actualitat
És per això que ha d’estar ben articulat i ha de ser transversal. En primer lloc, de cara endins (ha de partir d’un sistema de treball entre els seus socis basat en l’equilibri, l’eficiència i la confiança; un aspecte difícil de garantir atès l’històric de desencontres entre els protagonistes aquests darrers mesos). Més important, però, és que estigui ben articulat de cara a la ciutat. Això vol dir que s’han d’establir sistemes de participació i compromís amb les altres forces amb representació al Parlament (però no a la ciutat), com ERC i la (…) Continue reading
Hi ha qui dirà que no hi ha temps per a segons què, que aquest era un camí que calia haver emprès ja fa anys, que ara es tracta de guanyar i que després ja veurem. Jo mateix escrivia això mateix l’any 2008 a la Revista d’Òmnium: ‘més carrer, menys conferències’.
I és ben cert que no hi ha gaire temps, i que aquesta feina calia haver-la fet fa anys, però no és menys veritat que l’àrea metropolitana és el cor del país, tant com ho són Ripoll, Valls o la Seu d’Urgell. No es tracta pas d’alentir ni aigualir res, sinó d’entendre que construir un estat és un procés col·lectiu que per que tingui èxit s’ha de basar en el reconeixement de tots els accents possibles. Per aconseguir-ho, cal empatia, no només (…)
