Eix Besòs: transformacions de fons que no només són urbanístiques

[ARTICLE PUBLICAT AL LÍNIA XARXA]

Dues bones notícies recents en clau metropolitana: la primera és que la Generalitat de Catalunya entrarà al Consorci del Besòs i la segona, la constitució d’una coordinadora veïnal per aquest mateix àmbit i que neix amb l’encàrrec de denunciar el dèficit inversor en el territori i la preocupant reincidència dels pitjors indicadors de desigualtat a la zona.

Una i altra notícia subratllen que alguna cosa es comença a moure en aquest gran corredor que articula el Besòs en el seu tram final, i en què es concentren de fa anys alguns dels grans reptes quant a la cohesió social del nostre país. Un espai desarticulat socialment i políticament, sense una veu pròpia, partit tant per grans infraestructures desarrelades com per una persistent desconfiança i inestabilitat política que han impossibilitat que aquest territori pogués jugar la reeixida carta de lobby territorial que, en canvi, sí que ha sabut aprofitar el Baix Llobregat o els Vallesos.

Que el govern del país estigui al Consorci del Besòs és molt positiu, i culmina la feina d’encaix institucional començada entre el 2016 i 2017, quan aquest ens de coordinació territorial –inicialment molt centrat en l’urbanisme– canvia els estatuts per reforçar també les polítiques socials, culturals i de reactivació econòmica; i incorpora una Badalona que en aquell moment exhibia lideratge republicà, en un govern de canvi format per Continue reading

Arpilleres, teixint comunitat

El Línia Xarxa em publica aquest elogi/reivindicació de les arpilleres, alguna cosa més que una tècnica tèxtil. Fil i trama que teixeix comunitat, per exemple des de l’Ateneu de Sant Roc. Tot aquest febrer al local d’Òmnium Badalona s’hi pot visitar una mostra molt i molt recomanable.

Continue reading

Repàs d'urgència: Soler i Amigó, llegat a Badalona

Del Joan Soler i Amigó i el seu llegat a Badalona i arreu… Alguns apunts solts:

A banda de l’obituari que vaig publicar a La Vanguardia el 3 de gener aquest dilluns m’entrevistaven a Ràdio Ciutat de Badalona per parlar de la seva petja a la ciutat. Podeu repescar-ho aquí:

D’altra banda, aquests dies, l’Enric Juliana i l’Albert Ibàñez també han escrit sobre en Joan. I finalment, dissabte passat es va fer una cerimònia a l’església de Santa Maria, emotiu i just, del qual podeu revisar-ne alguns moments aquí.

"Trobarem a faltar el teu somriure": reconeixement a Joan Soler i Amigó

+ Obituari publicat a La Vanguardia de dilluns 3 de gener de 2022; i en aquest altre enllaç un recull de reaccions a les xarxes. També és molt recomanable l’article de Guillem Vidal a El Punt Avui.

“Em cansa una mica parlar molt d’arrels. Penso que hem de pensar més en les llavors. Quin sentit tenen les arrels si l’arbre no creix i no fa fruits i ningú els aprofita?” Una frase punyent que sintetitza la singular manera d’entendre la cultura de Joan Soler i Amigó, escriptor, pedagog i folklorista –com ell encara es reivindicava– i que va morir ahir a Badalona als 80 anys. La cultura popular com una eina per fer país, per fer ciutat… des de les aules, des dels centre cívics o des de les festes populars; la tradició com un acte d’intercanvi, un exercici continu de crear i recrear.

Soler i Amigó va ser guardonat amb diferents reconeixements al llarg de la seva trajectòria: el 2006 va rebre el premi Nacional de Cultura Popular, concedit per la Generalitat de Catalunya pel seu monumental “Tradicionari”, compendi enciclopèdic en 10 volums, un autèntic referent en la matèria; i el 2018 va ser distingit amb Continue reading

El (meu) 2021 vist en una mica més d'una dotzena d'articles

Un any intens políticament des d’un punt de vista personal. El 6 d’abril passat feia pública la meva renúncia a l’acta de regidor d’ERC a Badalona (aquí podeu recuperar els arguments) després d’un llarg procés de reflexió política amb un allunyament progressiu de la línia política de l’executiva local. El meu compromís republicà agafava una nova derivada uns dos mesos més tard amb la meva incorporació a la direcció nacional d’ERC com a vicesecretari general de comunicació i estratègia electoral.

Hi ha moltes maneres de resumir l’any que acaba… a continuació els 13 articles que he publicat aquests darrers mesos a publicacions com Línia (la majoria), Público o l’Independent. És una bona manera de repassar com he vist les coses en un any en què la inestabilitat política ha continuat (i de quina manera!) a la meva ciutat i en què els grans reptes urbans han mantingut la seva urgència (l’habitatge, la desigualtat, el repte climàtic, el debat metropolità). Aquí els podeu llegir!

I des d’un punt de vista cultural, a continuació teniu els meus llistats del més destacat quant a:

Dotze (bons) discos de Nadal

Darrera col·laboració de l’any amb el Badalona Matí, del Carles Tornero a Ràdio Ciutat (aquí el podeu recuperar i en aquest enllaç escoltar els àlbums a spotify)… que serveix també de ‘nadala’ hertziana. Vet aquí una selecció d’àlbums nadalencs, personal i, segur, molt eclèctica, i que en tot cas vol anar més enllà de la música de fil musical o de grans magatzems.

  • En sí mateixos tenen sentit. No són una mera recopil·lació.
  • Són coherents amb l’aposta artística de l’autor, van més enllà de l’encàrrec per fer diners… no grinyolen al costat d’altres obres –diguem–normals.
  • Es podrien arribar a escoltar fins i tot fora de temporada.
  • Tenen un bon equilibri de sucres.
  • Contenen peces originals.

1. Songs for Christmas | That was the worst christmas ever | Sufjan Stevens: 5 discos inclosos en una caixa, amb pòster, adhesiu… l’estil dissonant original de Sufjan Stevens presideix aquesta obra magna… amb molta autoironia… i també molta bellesa. Recull cançons que l’autor, un dels referents de la música independent dels darrers anys, gravava de 2001 a 2006 per enviar a amics com felicitacions de nadal i que finalment va recollir el 2006. +info

2. A Charlie Brown Christmas | Linus and Lucy | Vince Guaraldi: Un gran disc de jazz. Vince Guaraldi autor de les bandes sonores dels especials de Charlie Brown. 1965. Un disc inclòs als en el registre de la Library of Congress’s National Recording Registry. +info

3. A gift for you from Phil Spector | I Saw Mommy Kissing Santa Claus | The Ronettes & Phil Spector: Tota la fantasia i barroquisme de Phil Spector… en la veu d’unes Continue reading

En agraïment a la Sargantana, alguna cosa més que un restaurant

L’Ignasi i l’Anna, l’última nit de l’antic local de la Sargantana, a finals de 2008. Al costat, les vinyes a Sant Jeroni, aquesta tardor.

[Article publicat a l’Independent]

Impossible imaginar el compromís i activisme de molts sense el Restaurant La Sargantana, sempre aliat, sempre còmplice. Són més de 25 anys de feina, de molta i bona feina; primer des d’un petit local al carrer de Sant Francesc, a Baix a Mar, després, porta d’entrada a Dalt de la Vila, al carrer de la Costa.

Fa uns pocs dies els seus propietaris feien públic que l’aventura arribava al punt i final, tot i que en realitat, ja ho veureu, el que fa és arribar a un punt i seguit.

Hi ha algunes lliçons que van més enllà de la lògica nostàlgia que genera una notícia com aquesta perquè la Sargantana sempre va ser alguna cosa més que un restaurant.

La primera és que gastronomia és cultura, i no només pel que sembla obvi, que en un restaurant es poden fer xerrades, exposicions o concerts; sinó perquè la cultura es mostra i es gaudeix també en el gust, en la pròpia carta, vaja. És a dir en la curiositat i el respecte per articular una proposta culinària d’alta qualitat (i assequible) amb mirada als Països Catalans (i en especial a Mallorca); o en la cura per anar conreant una carta de vins amb arrels al territori (amb la reivindicació de la DO Alella!). El pop a la badalonina o el bacallà amb anís del mono són plats mítics d’autèntic Km.0. Això que ara és tan normal, no ho era tan fa dues dècades i mitja; i menys a Badalona.

La segona lliçó és que un restaurant, o un espai gastronòmic i cultural, és allò que hi passa, però també la manera com s’enxarxa i connecta. I aquest ha Continue reading

Habitatge, la millor inversió (pública)


[Article públicat al diari Línia]

En els darrers anys hem anat veient com els temes d’habitatge anaven migrant de les pàgines d’economia dels rotatius a les de societat i, fins i tot, a les de política (atesa la urgent i enrevessada agenda legislativa i deliberativa que el tema ha generat al Parlament o al Congrés). De veure l’habitatge com un factor de transacció (un mer bé econòmic, vaja) hem anat passant a una mirada més real; l’habitatge com a vector en el qual es concentren moltes de les grans problemàtiques que avui afecten els nostres veïns. Quan parlem d’habitatge parlem també de fracàs escolar, de salut mental i física, de seguretat i, fins i tot, de crisi climàtica. Parlem, en definitiva, d’oportunitats i de com construïm una societat més justa i segura. És, el de l’habitatge, un factor estructurant. No és només una comodity, una mera inversió.

L’emergència habitacional d’ara no és un fenomen nou o sorprenent, sinó que, ben al contrari, és la conseqüència de moltes decisions i omissions acordades fa temps. Val la pena preguntar-se per l’impacte de les decisions (i omissions) que estem assumint avui. L’estem encertant? O un mal diagnòstic i una dèbil planificació estratègica –potser disfressada rere bones intencions– ens estan tornant a lligar les mans de cara al futur? Preguntar-se les coses no hauria de ser mai una pèrdua de temps. Ens hi juguem massa.

En tot cas, és una bona notícia la sensibilització (i mobilització) ciutadana i l’expertesa i sofisticada gestió de dades disponibles. En un horitzó de prudent esperança tenim Continue reading

Versions que canvien la cançó

Segon capítol de la meva col·laboració musical amb el Badalona Matí, el magazine de Ràdio Ciutat de Badalona conduït per Carles Tornero. Vam començar fa una mica més d’un mes amb un repàs a cançons amb segona part, i avui hem continuat amb un llistat de versions de temes famosos del rock que van més enllà d’un nou arranjament (per exemple, més enllà de fer acústica una cançó elèctrica, o de fer lenta una cançó ràpida). És a dir, hem repassat versions que canvien una cançó vol dir versions que canvien l’enfocament de la cançó: és a dir, que mitjançant la versió converteixen una cançó d’amor en una de desamor, que fan un himne polític d’on no hi era, que converteixen una història patètica de fracàs en un triomf, etc.

Aquí en teniu algunes de les repassades en el programa, encara que a la llista d’spotify associada n’hi ha moltes més!

Les cinc claus del fenomen Garcia Albiol (i una pregunta oberta)

[Article publicat al diari Público]

1. La campanya permanent
Xavier García Albiol és, per damunt de tot, un projecte electoral. L’actual alcalde de Badalona –sempre més còmode comunicant que gestionant– ha estat una màquina imbatible a les urnes fins ara, aprofitant un vot dual absolutament inaudit i que, per posar un exemple relativament recent, l’ha convertit en primera força en unes municipals (maig de 2019), mentre que el PP, la marca sota la qual es presentava, quedava en cinquè lloc en les eleccions al Congreso (abril del mateix any). La seva potència comunicativa i la connexió emocional amb l’electorat l’ha portat a desbordar les pròpies sigles (en campanya, quasi invisibles en cartells i anuncis) i a guanyar eleccions des de 2011, millorant els seus resultats en cada convocatòria.

Guanyar el dia de les eleccions, però no al saló de plens. Allà la seva clara majoria en nombre de vots no li ha permès establir aliances duradores per governar amb una mínima estabilitat. El 2023 les eleccions no aniran de qui guanya a Garcia Albiol sinó de si aquest obté o no la majoria absoluta que necessita per governar. Si una cosa sembla clara de l’impacte dels papers de Pandora a aquestes altures segurament és aquesta: el refredament de les seves opcions d’aconseguir-la. Bona notícia, en tot cas.

Veurem ara amb quina força redirigeix la seva lògica de la campanya permanent a la trinxera de l’oposició. S’equivocarà, això sí, qui el doni per acabat.

2. La debilitat del PSC
El lideratge del projecte ‘lepenista’ del PP a Badalona, evident ja a partir del 2007, es desenvolupa sense resistència significativa per part d’un PSC que, en clau local, afegia a la crisi ideològica del partit més general, una guerra intestina que, progressivament, el va anar desconnectant de la ciutadania. El fenomen Garcia Albiol difícilment s’hauria elevat de la manera que ho va acabar Continue reading